diumenge, 6 de juny del 2010



DISCURS HOMETATGE JOAN PLA
XX PREMIS DE LA CRÍTICA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS

Castelló, 4 de juny de 2010

Hotel Intur de Castelló



Amic Joan Pla, amiga Merxe, amigues i amics, companys i companyes, bona nit...

Voldria, en primer lloc, manifestar a la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià un agraïment personal i dues felicitacions prèvies abans de centrar el meu discurs en la figura del nostre escriptor homenatjat. Agraïment per haver comptat amb mi per al desenvolupament d’aquest acte de lliurament dels vintè Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. He de confessar-vos que, després d’uns anys de frenètica i intensa activitat social i cultural, m’he allunyat en aquests últims mesos, en la mesura del que m’ha estat possible, de la participació en actes literaris, presentacions de llibres, conferències, etc. És a dir, he procurat descansar un poc i declinar la gran majoria de les propostes que m’implicaven parlar en públic.
No obstant això, en aquest cas, vaig voler fer una excepció i, consultades les meues obligacions familiars –sempre importants de tenir amb compte–, vaig acceptar de seguida quan em van fer la proposta. Què hi voleu que faça! També tinc dret a tindre una petita part de vanitat personal. Crec, si la memòria no em falla, que aquesta és la primera vegada que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana m’ha invitat a participar en un dels seus actes, i això que en sóc soci des de l’any 1987 o 88. Si he participat en algun altre esdeveniment, crec recordar que ho he fet com a representant d’altres entitats o col·lectius i, sí, és veritat, m’ha fet il·lusió que em cridareu ara com a company, és a dir, com a escriptor, tot i que –ho comprenc– sóc un escriptor –si és que em puc dir escriptor– molt poc prolífic i és absolutament justificable que no aparega quasi mai en les travesses de possibles candidats a participar en qualsevol acte. Per tant, rebeu, ara i ací, el meu més sincer agraïment, perquè m’ha satisfet molt considerar-me un company actiu d’aquesta associació nostra que és també, indubtablement, meua.
Per altra banda, tampoc no podia negar-me a l’oferta per dos motius que són, alhora, la causa de les dues felicitacions que vos volia transmetre. D’una banda, el fet que –si la memòria no em falla tampoc– siga la primera vegada que un escriptor reconegut majoritàriament com a autor d’obres de literatura infantil i juvenil siga homenatjat en aquest acte anual de l’associació d’escriptors, i, de l’altra, que aquest escriptor siga Joan Pla. Crec que, tant per una cosa com per l’altra, mereixeu que us felicite i que ressalte l’encert de la decisió, com també l’oportunitat. Els qui em coneixen saben que sempre he reivindicat la importància i la validesa literària dels llibres escrits per a infants i joves. Importància, des del punt de vista de la creació i formació dels lectors, i validesa, des de la perspectiva de la qualitat artística amb què es pot i es deu escriure per a xiquets i joves.
Evidentment, no és ara el moment d’estendre’m en arguments a favor de la meua afirmació, però els confessaré un aspecte que, potser, coneix poca gent de mi: sóc un lector voraç de tots tipus de gènere. Llig habitualment poesia, m’encanta el teatre, atenc la novel·la i no m’oblide de la narrativa breu, dels contes, com tampoc de l’assaig, ni de la divulgació científica i, com és més conegut, faig de divulgador i crític de literatura per a infants i joves. És a dir, intente estar al dia de tot el que publiquen els nostres escriptors: poetes, dramaturgs, assagistes, etc., tant dels que formen part de les generacions més consagrades com dels més joves. I, per això mateix, crec que estic en condicions de manifestar que hi ha obres, no totes evidentment, de literatura infantil o juvenil que tenen un nivell de qualitat molt més aconseguit que altres de poesia o narrativa, per exemple, a pesar d’haver estat algunes d’aquestes premiades i encimbellats els seus autors a l’olimp dels elegits. Un olimp al qual crec que els és més difícil entrar, injustament, als escriptors que escriuen per a infants i joves. I dic, injustament, perquè als escriptors els hauríem de valorar exclusivament per la qualitat de la seua obra, independentment del gènere que practiquen.
Per això, considere important i necessari l’homenatge que hui li dediqueu –o millor dit, li dediquem tots– a Joan Pla. A l’amic Joan Pla. Sens dubte, un dels autors pioners i més destacats de literatura infantil i juvenil al País Valencià, i, si la difusió i coneixement de les obres d’aquest gènere funcionara, almenys entre els sectors cultes i lletrats de les nostres societats lingüísticament comunes, de la mateixa manera que els altres gèneres de la literatura d’adults –però aquest és un altre tema per a parlar llargament–, seria també un dels autors de referència de tota la literatura infantil i juvenil en català. No debades, porta ja trenta anys en l’ofici, des que publicara l’any 1980, el conte No fiqueu llorers sobre el meu nom, obra amb què guanyà el Premi Malvarrosa de l’editorial Prometeo. Dedicació continuada i professional que l’ha portat a publicar vora cinquanta obres que, per sort, han estat reeditades contínuament i llegides per nombrosos lectors de totes les edats, entre els quals m’incloc.
A més, vull dir hui ací que, per a mi, ha estat també un plaer i una fortuna haver-lo conegut com a persona i haver compartit amb ell i la seua dona algunes petites aventures literàries, sobretot en l’època en què em vaig encarregar en diverses ocasions de presentar públicament obres seues, quan encara escrivia els meus parlaments a mà amb una lletra rodona de mestre d’escola, o de compartir reunions i sopars de jurats de premis. Recorde converses amistoses i, fins i tot, algun atac col·lectiu i inoportú de rialla incontinguda. Perquè, a diferència del que pot semblar a primer colp d’ull, tal com ja vaig dir en una entrevista que li vaig fer fa uns anys a Joan Pla per a la revista CLIJ, «el seu tracte personal és sempre afable i la seua conversa fluïda i interessant, a pesar, això sí, del seu aspecte d’home seriós, o tal vegada això siga només una impressió meua». El fet és que,  i continue amb la descripció que feia a la revista, «en certa ocasió, algú va comparar el seu rostre amb el d’un bust romà. I no li faltava raó, ja que sempre he observat en els seus gestos, en els de Joan Pla, i en la seua mirada un cert senyoriu elegant que no desentonaria, en absolut, en qualsevol reunió senatorial. Però, al mateix temps, en Joan Pla es percep la senzillesa i la cordialitat que podem trobar en qualsevol habitant d’un caseriu rural a penes freqüentat i en què qualsevol visita exterior es converteix en un goig inesperat».
No podia, en conseqüència, negar-me a estar hui ací i manifestar-li la meua estima i també, per què no, la meua admiració com a escriptor. Una admiració que va nàixer ja en la lectura dels seus dos primers contes publicats per a adults, que encara hui podríem considerar dels millors contes escrits per un escriptor valencià, el citat ja anteriorment i Marisé Allò-que-és, publicat també per Prometeo en «El conte del diumenge», que, juntament, amb la primera de les seues novel·les, Mor una vida, es trenca un amor, publicada inicialment també en la mateixa editorial, significaren, com a lector, una alenada d’aire fresc en l’hermètic i insofrible panorama de la narrativa experimental dels anys setanta. Posteriorment, amb la introducció del valencià en el sistema educatiu, aquesta obra, per les seues característiques especials que la feien recomanable dins de l’esquifida producció narrativa valenciana d’aleshores, esdevingué un autèntic bett-seller i una obra de lectura recomanada als instituts, encara que també, a poc a poc, gràcies al de boca a orella, en una obra de lectura plaent i interessant apropiada pels joves lectors.
Aquest fet, amb tota seguretat, va fer que la seua carrera literària es decantara per la literatura juvenil i, posteriorment també, per la infantil, ja que, des de l’incipient món editorial d’aquella època li van començar a demanar aquest tipus d’obres i ell s’hi sentia còmode i, alhora, compromés, perquè no oblidem que Joan Pla pertany també a aquella generació de mestres que lluitaren per la implantació de la nostra llengua en l’ensenyament. En aquest sentit, crec que també és oportú l’homenatge que li fem, perquè estem vivint temps difícils. Hi ha senyals preocupants per part de l’administració educativa que comencen a fer perillar l’actual situació més o menys normalitzada de la nostra llengua en el sistema educatiu i, a més, s’ha de tindre amb compte que, potser, els mestres joves d’ara no tenen el mateix sentiment militant a favor de la llengua que tenien els d’aquells anys. Un sentiment que, per exemple, va fer que Joan Pla assajara, amb èxit tot tipus de temàtiques i gèneres narratius per guanyar lectors i modernitzar la nostra producció literària: hi practicà les narracions protagonitzades per colles, amb enigmes que s’havien de resoldre, amb obres com La màquina infernal, la ciència-ficció, amb obres com L’ordinador màgic i Lòmicron, la novel·la d’aventures de temàtica més clàssica, amb El misteriós punyal del pirata o amb La venjança dels criptosaures, la narrativa amb referents històrics en obres com La secta de Graal, L’anell del Papa Luna, El secret de Hassan, etc., la reivindicació d’espais físics emblemàtics del nostre País, en obres com L’antiquari i la papallona de la mort o El tresor de Barba-rossa, l’amor, present sempre, però protagonista en obres com L’estranya mort de Berta, L’illa del faraó, La vida secreta de Marta o Només la mar ens parlarà d’amor, o la narració infantil, amb títols d’una riquesa imaginativa i poètica com L’autobús d’aniràs i no tornaràs, entre molts altres.
En definitiva, una obra digna de ser tinguda amb compte i mereixedora d’estudi i anàlisi, que, per sort, es manté ben viva, com ho demostra el fet que en l’últim any ha publicat unes cinc obres noves: Pos sense fons on the rocks, El crim del Mas Maleït, El secret del collar de diamants, La maledicció del Graal càtar, Premi Enric Valor de novel·la juvenil, i La violinista de París. I és que, tal com vaig titular l’entrevista que li vaig fer per a CLIJ, amb Joan Pla, l’aventura continua. Com espere que continue també l’aventura d’aquests Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, als guardonats dels quals felicite, i que l’encertada elecció de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià a l’hora de retre-li homenatge enguany a Joan Pla tinga continuïtat amb altres escriptors de literatura per a infants i joves, sense necessitat que passen molts anys. En estricta justícia literària, tenim a hores d’ara escriptors i escriptores d’aquest gènere que s’ho mereixen, com també, sens dubte, tenim autors teatrals, i poetes, i narradors, i assagistes... Per això mateix, actes com aquest de hui són necessaris, perquè serveixen per a reconèixer, donar suport i reforçar unes trajectòries vitals, com la de Joan Pla, que tenim l’obligació, entre tots, de fer visibles en una societat com la nostra dominada per unes autoritats que per interessos particulars i miopia intel·lectual ignoren un capital humà del qual qualsevol poble hauria de sentir-se ben orgullós. Com jo em sent de tu, amic Joan.
Rep una abraçada i moltes gràcies per escoltar-me.

Torna al BLOC